El turisme col·laboratiu canviarà el món: p2p

Mentre que en algunes ciutats i destins la població local s'enfronta amb la població turista per un excés de la capacitat de càrrega o per la incompatibilitat de les pràctiques d'ambdós perfils; en altres llocs els locals abracen els turistes generant un autèntic moviment de turisme col·laboratiu o peer 2 peer (p2p).

Però que és el turisme p2p? Existeixen tot un seguit de pràctiques que tendeixen a acostar el turista a la població local eliminant intermediaris i creant experiències més autèntiques de gran proximitat a la comunitat local. A la vegada també suposa una diferència en la manera de pagar pels serveis, que poden anar des del voluntariat,a l'intercanvi o a un cost molt baix.

El 1992 va nàixer a Nova York un programa de guies voluntaris no professionals per ensenyar la ciutat. A través de gent local enamorada de la la seva ciutat, s'ensenyava als turistes el seu barri des del seu punt de vista, incloent també llocs no típicament turístics. Avui en dia aquesta experiència diferent s'ha estès a moltes altres ciutats del món de tots dels continents, creant l'associació de voluntaris de la Global Greeter Network.

Aquests últims anys, també s'ha desenvolupat un corrent de creació d'experiències turístiques molt vinculades al territori i a la població local, en resposta al canvi de tendència de la demanada. Quan viatgem, ja no volem trobar un món ideal per ser observat, i on el descans és un element principal; sinó que volem experimentar i conèixer de primera mà la cultura i tradició locals integrant-nos com un local més. Ja no volem anar a veure els arrossars del delta de l'Ebre, sinó que volem plantar l'arròs, birbar-lo, segar-lo, batre'l, anar a pescar-nos el peix i fer-nos nosaltres mateixos un arròs a banda com es fa a les cases dels locals. En definitiva, cerquem experiències vives i úniques en la pròpia pell que prestadors de serveis turístics i coemrcialitzadors ja comencen a integrar en la seva oferta.

D'altra banda també existeixen un seguit de tendències p2p pel que fa a l'allotjament. Quan fem de turistes, ja no ens volem sentir com turistes. El que volem és sentir-nos com un local més. La tendència diu que allotjar-se en un espai típicament turístic serà cada cop menys demandat. Volem posar-nos a casa de la gent local. Si fins ara la modalitat de cases rural i Bed&Breakfast eren les opcions més properes al món local, ara estan naixent tot un seguit de plataformes web que connecten usuaris que busquen allotjament per les seves vacances: Room 4exchange, Trampolinn, Home exchange, etc. que es promoen l'intercanvi d'allotjaments o Airbnb que promou el lloguer d'allotjament a casa d'amfitrions de tot el món.

El turisme col·laboratiu tot just està en els seus inicis, i encara no ens podem imaginar tot el món de possibilitats que en obre... Potser, fins i tot, pot arribar a ser part de la solució per a aquelles ciutats i espais on turisme i locals estan enfrontats. 

Un Paaalooooo!!!!!

Quan vaig veure la publicitat on li regalaven un pal a un nen per Nadal i aquest s'emocionava al crit de "UN PALO, UN PAALOOO!!!"; no em podia imaginar que aquesta alegria pogués arribar a ser real. I és que el pal s'ha convertit en un objecte de desig si aquest serveix per fer selfies. El fenòmen dels selfies s'ha convertit en un fenòmen de moda, sobretot quan hom actua com a turista; fins al punt que molts gestors públics de les destinacions ja fan concursos de selfies a Instagram, Pinterest, etc. 

Malgrat que uns utilitzen els fenomens de moda per promocionar-se; d'altres, en canvi, reaccionen de forma adversa. El sector museístic, tal com ens explica un article de la Vanguardia del 19/02/2015, ha començat a prohibir aquests bastons al·legant motius d'integritat de les obres i impedir molèsties a la resta de visitants. Tots coneixem les polítiques força estrictes que la majoria de museus tenen en relació a les fotografies de la exposició. Així doncs, malgrat les al·legacions donades pels museus, aquesta prohibició va en la línia d'aquesta política: impedir la difusió visual de les obres.

La història sempre es repeteix: mentre uns saben aprofitar les evolucions de de la societat per al propi benefici, d'altres es resisteixen als canvis a través de les prohibicions. Si la crisi econòmica i les retallades del sector públic havien obert un bri d'esperança per a que els museus pensessin més en ser atractius per al públic, encara que sigui per que aquest li reporta una font de finançament alternativa a la pública; amb accions com aquesta, crec que tornem a fer un pas enrere. Algun dia els museus seran llocs on el turista trobi més que silenci i observació, llocs on es puguin recollir experiències?

El temps del Turisme, el turisme del Temps

Aquest desembre passat, mirava un article de premsa, que explicava una nova iniciativa per promoure turísticament la boira de Lleida.

Primerament, vaig pensar: estan bojos o que? Però pensat-ho fredament, potser si que té sentit... 

Es tracta de promocionar i donar a conèixer un fenomen meteorològic que caracteritza el seu territori de la mateixa manera que altres territoris viuen turísticament d’altres fenòmens meteorològics. En el cas de Lleida, aquest paisatge emboirat que ens recorda alguna cosa misteriosa, màgica, i fins i tot tenebrosa; tot plegat  quelcom que pot arribar a ésser atractiu per a una part de la societat.

Una gran part dels destins turístics tenen la seva imatge turística relacionada amb algun fenomen meteorològic. En alguns destins, aquest fenomen meteorològic, fins i tot ha esdevingut el recurs principal. És el cas de les estacions d'esquí on es promociona la neu, la costa on el Sol és un recurs absolutament esperat, i fins i tot les aurores boreals als països escandinaus, on grups de turistes viatgen expressament per contemplar aquest fenomen. Així doncs, perquè no la boira?

El visitant coneix quines són les condicions climàtiques que normalment es donen en la zona de destí, i com a tal les accepta o fins i tot les gaudeix. Qui va de vacances a Irlanda i espera que no plogui? Qui viatja a Lapònia i espera que faci calor? Tant la pluja en el primer cas, com el clima gèlid en el segon, són quelcom esperat fins al punt que ja formen part de l’atractiu turístic del destí.

Això em porta a pensar en les assegurances de viatges... Si finalment la boira arriba a ser un recurs turístic, s’arribaran a fer assegurances per garantir la boira, com passa en zones costaneres amb el Sol?

Font: http://contemporaryartforeveryone.org/2013/01/21/heading-to-lleida-spain/

Josep López Curto i Isabel Paulino Valldepérez

Museus del segle XXI (o XXII...)

El paper dels Museus, fins fa poc, havia segut de mers contenidors de patrimoni. Poc a poc els museus han anat evolucionant de ser una visita obligada per als joves fills de famílies benestants que feien el Gran Tour per Europa, a començar a acollir públic més majoritari. Els museus han anat adaptant el seu discurs per a diferents tipus de públic puguin comprendre el seu contingut. Darrerament molts museus han començat promoure més modificacions en el seu concepte per tal d’adaptar-se a l’evolució de que el turisme està sofrint cap a les activitats més interactives i experiencials. Actualment ens trobem en un altre gran canvi en el sector turístic que els museus han d’enfrontar. El turisme és cada cop més individualista degut a les noves tecnologies, la qual cosa provoca que canvien els canals de venta i d’informació, però també el consum del propi producte turístic. Les noves tecnologies, a la vegada, ofereixen una immensitat d’oportunitats que els museus i el sector del patrimoni en general podrien utilitzar per a arribar més fàcilment al visitant.

Imaginem un turista que mentre visita Girona utilitza una APP que el geolocalitza i li ofereix les diferents possibilitats patrimonials que l’envolten, amb possibilitat de filtrar per tipologia. Imaginem que un turista a Barcelona que pot comparar la imatge actual d’un carrer amb una imatge històrica. Imaginem un turista a les Terres de l’Ebre seguint un itinerari de la pedra en sec geolocalitzat i documentat. Imaginem que, a través de la realitat augmentada, un turista pot rebre explicacions personalitzades de Montblanc per part del Drac de Sant Jordi. Imaginem un turista seguint un itinerari literari pel delta de l’Ebre que pot escoltar fragments de les Novel·les de Sebastià Joan Arbó descrivint el paisatge observat.

No creieu que el fet de treure el museu al carrer i al territori, interessaria enormement els turistes?

Les APP i la realitat augmentada ofereixen moltíssimes oportunitats. Si ho imaginem, podem fer-ho realitat. El cost és menor que d’altres accions que molts museus emprenen. Si es treballa des del sector cultural en un conjunt el cost de l’App i la generació del contingut és relativament minsa. A més hi ha un estalvi en maquinària, ja que els mòbils el posen els visitants; així que, per si no ho sabeu, les audioguies estan més que caducades.

Article inspirat en l'APP Foursquare

Isabel Paulino Valldepérez

Que és i que no és una Reserva de la Biosfera?

En general, podem afirmar que les Reserves de la Biosfera poden arribar a ser un tema d’estudi molt ampli i complex, que pot ser estudiat des de moltes disciplines, precisament per les seves característiques holístiques. Tot i això, hi ha hagut una certa tendència a l’estudi de les Reserves de la Biosfera, des de la disciplina mediambiental, deixant de banda, o bé en un segon pla, les disciplines humanístiques (antropologia, etnologia, història, sociologia...). La gent del carrer, tot i que les Reserves de la Biosfera pertanyen al programa Home i Biosfera de la UNESCO, també tenim la tendència en associar el concepte de Reserva de la Biosfera a la protecció de la natura, potser degut al seu propi nom “Reserva ala Biosfera”.

La realitat és que el programa “Home i Biosfera” de la UNESCO té en compte l’equilibri entre els valors humans i els valors naturals per a la declaració d’un territori com a Reserva de la Biosfera. La paraula “Reserva” del seu nom ens dona un concepte força equivoc del que realment és aquesta figura. Ens fa pensar que és quelcom intocable on cal evitar accedir-hi i que cal preservar de qualsevol interacció exterior com si es trobés dintre d’una bombolla. Totalment a la inversa, les Reserves de la Biosfera no estan contemplades com a ambients aïllats, sinó llocs on es troben les millors solucions possibles per a la convivència de l’ésser humà amb la natura.

Les Reserves de Biosfera constitueixen llocs d'excel·lència on es posen a prova els enfocaments innovadors de desenvolupament sostenible. Aquest desenvolupament sostenible es valora a partir del coneixement científic i la governança per tal que el territori redueixi la pèrdua de la biodiversitat, afavoreixi les condicions socials, econòmiques i culturals de la gent del territori i promogui la investigació, l'educació ambiental i la formació.

Així la Reserva de la Biosfera compleix 3 funcions bàsiques: Mediambiental, social i científica/formativa.

Pel que fa a la funció mediambiental, es tracta d’establir una usos en el territori per segons el seu nivell de protecció. Normalment les RB es solapen amb altres figures de protecció ambientals (com els Parcs, Naturals, Reserves Naturals, Espais d’Interès naturals, etc.) i l’únic que fan les Reserves de la Biosfera és reconèixer aquests espais com a parts protegides amb uns usos restringits i d’altres de permesos. Per tant, es fomenta la integració harmoniosa de la gent en la natura fomentant el benestar humà, la reducció de la pobresa, els drets humans, el respecte pels valors naturals i culturals i la capacitat de la societat per fer front al canvi.

La segona funció, la social, fa referència tot allò que afecta a l’Home: la cultura, el benestar social i el desenvolupament econòmic. Aquí s’hi inclou l’aprofitament sostenible que l’home fa del territori per guanyar-se la vida: com ara el turisme, l’agricultura, la ramaderia, la pesca i les indústries que minimitzen els impactes negatius en el territori. També inclou la promoció del benestar social de les persones que habiten el territori i la seva evolució natural cap al benestar. Finalment, pretén posar en valor els elements cultural i antropològics de la població que habita el territori.

La tercera funció, pretén que les Reserves de la Biosfera esdevinguin un espai d’innovació científica en els dos àmbits anteriors, es a dir en la convivència entre les necessitats humanes i les mediambientals d’un territori. La intenció és que aquestes innovacions puguin ser compartides entre les Reserves de la Biosfera i siguin un exemple de desenvolupament sostenible d’un territori que pugui ser aplicat a altres parts del món. A més en aquesta funció s’hi inclou la formació a la comunitat educativa i públic en general.

Tot i aquestes tres funcions, al món hi ha un gran nombre de Reserves de la Biosfera amb característiques ambientals i socials molt diferents. Cadascuna d’elles té un seguit de valors molt diferenciats i parteix d’unes problemàtiques molt diverses. Tenint en compte aquets aspectes i les diferents tipologies de relació entre l’home i la natura de cadascuna d’elles, les accions fixades per a la gestió de cada Reserva de la Biosfera, així com els objectius finalistes, són molt diferents. Malgrat que les Reserves de la Biosfera han (o haurien) de complir de forma integrada amb les 3 funcions anteriorment explicades; existeixen unes línies de treball, objectius i valors principals que acaben decantant la balança cap a un o dues de les funcions que marca el Programa Home i Biosfera de la UNESCO, deixant de banda o en un segon pla les altres funcions.

Isabel Paulino Valldepérez

"L'herba sempre es veu més verda a l'altre costat de la riba"

En el cas d’Irlanda això és vertader. Podem afirmar que des d’aquí l’herba es veu més verda. No em refereixo en sentit explícit, que també és cert; sinó en la facilitat que tenen els Irlandesos de fer que qualsevol cosa es vegi des de fora molt més atractiva del que realment és. Quan un pensa en Irlanda li venen al cap tot un seguit d’imatges idíl·liques: ovelles amb rínxols de perruqueria, penyassegats emboirats amb vistes infinites a un oceà negre, castells perduts en mig d’un verd els 360º a la volta, llegendes i follets màgics i una facilitat per divertir-se amb cervesa i música mai viscuda abans. Un, quan vol viatjar a Irlanda, a diferència de molts altres destins, no te clar on ha d’anar; però si que té un imatge preformada consistent en l’essència romàntica de sentir l’ambient màgic, tradicional i paisatgístic d’Irlanda.

Voldria denotar que aquesta imatge percebuda pels turistes prèvia visita a l’illa, s’ha utilitzat de forma excepcional en el màrketing dels destins i dels productes turístics, fins a tal punt que el propi turista, eclipsat per la màgia irlandesa no s’adona del màrketing. Em referiré a un parell d’exemples que vaig viure en pròpia carn en el meu darrer viatge a Irlanda: les Coves d’Aillwee i el Castell de Blarney.

En arribar a les Aillwee Caves els turistes són rebuts per un enorme ós de peluix que suposadament havia viscut a les coves. L’ós no és típic d’Irlanda, per tant la visita evoca una llegenda de com va arribar aquell os a viure allí. D’aquesta manera el turista comença un viatge emocionant cap a l’interior de les coves. El cert és que les profundes coves tenen un parell d’estalagmites i estalactites, però res a veure amb la magestuositat de les desconegudes Coves Meravelles de Benifallet. Així doncs, com és que la llegenda d’un ós i unes poques estalagmites són capaces de generar cues per entrar-hi? Els irlandesos, molt llestos, han segut capaços de crear tota una indústria turística amb molt bon gust al voltant complementant el “recurs principal”. Un seguit de complements entretenen als turistes i fa que el desplaçament a les coves situades al mig del no res, sigui molt atractiu: una fàbrica de formatges tradicional on es fan tasts i visites a les instal·lacions, un espectacle d’aus rapinyaires com el que es pot trobar al Castell de Peníscola, a més d’uns camins de natura que el turista pot recorre sol o amb guia. Val a dir que a l’entrada de les coves no hi falta una impressionant botiga de records on el turista ha d’esperar el seu torn de visita, i un coffee shop complert, a més de disposar d'un gran aparcament per turismes i autocars i un petit tren turístic que deixa als turistes a la mateixa porta. Amb una bona promoció conjunta de petites activitats i un bon grapat de serveis s'ha promogut un espai que dóna feina a un gran nombre de gent.

Un altre cas és el magnífic Castell de Blarney, que s’ha fet famós gràcies a la llegendària Pedra de Blarney, que dóna el do de l’eloqüència. La gran quantitat de gent que ve expressament per besar la pedra de dubtosa salubritat, seguint el ritual de posar-se en una postura realment incòmoda, perillosa i fins i tot un pèl humiliant; dóna peu a la reflexió. Pensant en fred des del punt de vista del visitant, entre dos magnífics castells amb vistes espectaculars, triarem aquell diu que al besar que una llegenda una pedra amb una determinada postura, serem obsequiats amb el do de la paraula, caríssimament!

Isabel Paulino Valldepérez

Pas enrere cap a les bases

Mentre em dedicava a recol·lectar bibliografia relacionada amb les Reserves de la Biosfera per a la meva tesina dedicada a Ebrebiosfera, vaig sentir la necessitat imperiosa que algú m’expliqués exactament en que consistia una Reserva de la Biosfera. Tothom tenim una imatge preconcebuda aproximada del que són les Reserves de la Biosfera, normalment relacionada amb la ecologia, la preservació dels paisatges; però excepte en el cas dels experts i gestors de les mateixes, no ens podem arribar a imaginar que una Reserva de la Biosfera pot arribar a significar tant i implicar tants aspectes d’un territori.

Desprès llegir diferents articles científics que encaraven les Reserves de la Biosfera des de diferents disciplines científiques (economia, desenvolupament territorial, biologia, cultura, ecologia, turisme, gobernança, sociologia, etc.), vaig tenir la necessitat de donar un pas enrere cap a les bases. En aquell moment va arribar a les meves mans un manual infantil publicat per al UNESCO que ajuda a entendre les Reserves de la Biosfera a aquest col·lectiu. Inicialment em vaig veure immersa en la vergonya d’haver de necessitar un material tant bàsic per poder crear connexions entre els diferents articles científics; però els resultats van ser espectaculars. I és que de vegades fins i tot un investigador ha de donar un pas enrere a les bases i fonaments d’una matèria per tal de poder fer front a la complexitat de les diferents aproximacions a un àmbit d’estudi.

En honor a aquesta petita guia, enceto aquest bloc, per mirar de fer comprendre de forma senzilla i entenedora la recerca en matèria de turisme a la gent del carrer, als joves, i fins i tot a experts que, com jo, han vist la necessitat de donar un pas enrere cap a les bases en algun moment de la seva recerca.

Isabel Paulino Valldepérez